DE MAYOR, ZAPATERA

Ayer el diario Público, volvía a hacerse eco, tras pasar ocho días, de los zapatazos que propinó un periodista iraquí al presidente de EEUU, George W. Bush al grito de “perro”. Aunque esta vez no lo hacía para detallar más lo sucedido, si no para informar de las 300.000 peticiones del modelo lanzado a Bush, que ha tenido el fabricante de zapatos en cuestión.

Sin duda, esta es una clara manifestación de la animadversión que despierta en muchos, el presidente estadounidense, que probablemente pase a la Historia por su decisión de invadir Irak.

Aunque para mí, la violencia no tiene cabida en ningún escenario, creo que la actuación del reportero no es otra cosa que la ejemplificación de la tradicional lucha entre Occidente, concretamente EEUU, y Oriente, para ser más exactos, el mundo musulmán, como sucede también por ejemplo en Palestina, en la que unos manejan armas de última generación y tienen de su lado al resto de países poderosos, llegando incluso a establecer las pautas comunes de lo que es ético, mientras los otros se defienden con piedras, cuando no a zapatazos.

No es nada elogiable el acto en sí. Soy más partidaria de otro tipo de zapatazos, menos literales, como el que dio nuestro presidente del Gobierno, José Luís Rodríguez ZAPATERO, con la retirada de las tropas de Irak. Aunque por otro lado es innegable que a pesar de que el periodista vaya a ser procesado y probablemente condenado por atacar a un jefe de Estado, ha pasado a ser, para los que la Casa Blanca probablemente calificaría como demasiados, un icono y un referente en la lucha por las libertades del pueblo iraquí y porque no decirlo, contra el imperialismo norteamericano.

BRUSSEL·LES

Aquest passat dissabte dia 6 de desembre, 50 membres de la JSC, dels quals 12 érem de la Federació del Vallès Occidental, posarem rumb a Brussel·les amb la finalitat de passar el llarg cap de setmana a la capital Europea. Sense dubte, han estat uns dies de reflexió i convivència, en els que a més de realitzar la tradicional visita al Parlament Europeu, hem pogut gaudir de moments entranyables. Perquè no és la JSC a la fi, un espai per a tenir vivències i experiències inoblidables, que segurament mica en mica ens ajudaran a tots a créixer com a persones?

Demà, 1 de desembre

Dia Internacional de lluita contra la SIDA

La SIDA, és una malaltia causada pel VIH (Virus d’Immunodeficiència Humana), que provoca l’immunodepressió de l’ésser humà de manera que qualsevol infecció oportunista, podria comportar la seva mort.

Segons les dades de l’Organització Mundial de la Salud, la epidèmia no està disminuint; l’increment va ser molt important en els anys 90 i ara sembla ser que es va enrelentint. En l’actualitat hi ha més de 33 milions de persones vivint amb VIH, entre elles 2 milions són nens, a l’hora que el passat any s’enregistraren 2’7 milions de nous infectats, dels quals 370.000 eren menors de 15 anys.

Des de la Joventut Socialista de Catalunya, creiem necessari aprofitar la celebració del dia 1 de desembre, dia Mundial de lluita contra la SIDA, per recordar que és només la prevenció i la informació, rebutjant a l’hora qualsevol tipus d’estigmatització dels afectats, l’única via possible per posar fre, a la que és fins al moment, la gran epidèmia del S.XXI.

Es per això ,que volem condemnar l’aberrant crítica a l’ús del preservatiu, en la que s’obvia, que avui per avui és l’única forma d’evitar el contagi en relacions de risc. També ens sentim amb el deure de reivindicar una major implicació explícita per part de les administracions, en la lluita contra l’especulació de les multinacionals farmacològiques, les quals s’aprofiten de la dependència crònica dels malats de SIDA als medicaments antiretrovirals.

Perquè creiem que un món millor és possible, no ens cansarem de dir que en front la SIDA i el sexe una única postura és possible, PROTEGEIX-TE!

Vallès Occidental, Desembre del 2008

El professional flexible

Som la generació més preparada de l’Història espanyola? Sembla anecdòtic sentir a dir aquesta frase rere llegir les conclusions extretes de l’informe de l’ANECA (Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación), que ha estat la fundació estatal encarregada de valorar a Espanya l’estudi realitzat, a diferents països europeus, de la situació educativa actual per a la posada en marxa del conegut popularment com a procés de Bolonya.

Rere aquest estudi sabem que Espanya juntament amb Itàlia, té els majors percentatges de titulats vivint a la llar paterna una vegada transcorreguts cinc anys de la finalització dels estudis universitaris, o també sabem que són els espanyols els graduats amb menor mobilitat internacional amb motius d’estudi de tots els països considerats, al igual que coneixem que de la mà dels txecs hi trobem al nostre país els llicenciats amb salaris més baixos.

És evident que gaudim d’un sistema educatiu impensable pels nostres avis o pares, però crec que també és evident que se’ns ha quedat curt per poder competir en el món globalitzat on volem desenvolupar la nostra tasca social i laboral.

Bolonya, procés que sorgeix de l’aparició d’un nou tipus de treballador el “professional flexible” al qual no només se li exigeix dels coneixements i destreses dels quals ha estat avaluat sinó que també se li demana saber desenvolupar-se en àmbits no necessariament relacionats amb el seu camp específic d’estudi, com la capacitat per fer-se entendre, la capacitat per a treballar en equip o la de rendir sota pressió, és una oportunitat única que no podem permetre’ns deixar escapar.

Tot i així són molts els dubtes els que es desperten davant tan ambiciós projecte.Com el de com assegurar un finançament públic, fet que ha encoratjat, als sectors opositors al pla, a qüestionar la futura independència de les universitats davant l’empresa privada, però el que està clar és que no ens podem quedar en l’immobilisme per por a fracassar, i que l’aplicació d’un nou pla educatiu no comporta majors riscs que els superats en passades reformes.

La introducció de canvis en el nostre sistema educatiu, ha d’aconseguir que aquest esdevingui un model més participatiu i de qualitat, que garanteixi el reconeixement dels títols oficials entre els diferents països europeus i que per tant en conseqüència faciliti la mobilitat dels estudiants, cosa que el nostre actual sistema no ha pogut fer fins ara.

És per això que crec que la nostra obligació com a joves i socialistes, que defensem la igualtat d’oportunitats i creiem en la educació com a un dels pilars bàsics de la nostre societat, és la de treballar per assegurar una universitat pública de major qualitat, no oblidant que si les coses es fan bé, estarem davant la major victòria educativa des de l’assoliment de l’educació universal al nostre país, i que probablement del que ara es decideixi dependrà el futur dels nostres fills i néts.

25 de Novembre

La Violència de Gènere avarca tots els actes mitjançant els quals es discrimina, ignora, someteix i subordina a les dones pel simple fet de ser-ho.
A Espanya moren cada any una mitja de 70 dones a mans de la seva parella o exparella.

Amb motiu de la celebració, el 25 de novembre del dia Internacional contra la Violència de Gènere, des de la Joventut Socialista de Catalunya, volem aprofitar per fer una crida a la condemna per part de la ciutadania, de qualsevol tipus de violència vers les dones.

Tenim la convicció de que el principal camí per acabar amb aquesta és la prevenció. Fet que inclou, per suposat, un canvi global en la forma de veure les relacions entre dones i homes.

És per això, que com a socialistes, creiem necessari que tots comencem per reeducar-nos i així convertir-nos en el model d’allò que volem construir, una societat basada en el principi d’igualtat, i en conseqüència una societat més justa. Perquè sabem que per poder conviure necessitem igualtats de deures i drets per tots i totes.

Vallès Occidental, Novembre del 2008

"El día que sea habitual encontrarnos con señores de la limpieza y señoras de mantenimiento el mundo habrá cambiado"

De vez en cuando me gusta pararme a pensar acerca del gran privilegio del que disfruto simplemente por el hecho de haber nacido de forma fortuita en un lugar, momento y en general, en unas condiciones determinadas.

Pero después me pregunto si en realidad se trata de una situación dada simplemente al azar.

El hecho de que yo haya sido en este caso “la elegida” para vivir la vida que me ha tocado, obviamente sí (especialmente si nos fijamos en las causas biológicas), pero lo que también tengo muy claro es que las circunstancias con las que me he encontrado (tanto las buenas como las malas), llamémosle contexto, son fruto de la actuación de muchas personas que me han precedido.

En estas ocasiones de reflexión, me gusta recalcarme especialmente, que gozo de muchos privilegios como producto de la lucha de mucha otra gente a la que le tocó vivir antes que a mí, (que es muy probable que compartieran conmigo clase social o sexo, por ejemplo), junto con la de mis antepasados más recientes, que sin duda procuraron dejarme como legado, el poder tener una mejor vida de la que ellos pudieron disfrutar.

Son en estos momentos en los que me siento con la responsabilidad de hacer todo cuanto esté en mi mano por tratar de ofrecer a las generaciones venideras una herencia algo mejor de la que recibí yo, siguiendo así el curso de la lucha llevada a cabo por todas las personas de progreso que me han ido allanando el camino a lo largo de la historia.

Como he hecho referencia antes, creo que de vez en cuando es conveniente hacer esta reflexión y por ello la tengo, podríamos decir, casi por costumbre, la diferencia es que hoy la he ido haciendo mientras me dirigía a clase caminando por mi facultad, y mientras tropezaba con las señoras que cada mañana se encargan de la limpieza, y con los señores que lo hacen del mantenimiento, y en ese momento me he dado cuenta de que no es necesario ir en busca de grandes hazañas ni alzar demasiado la vista, porque por ejemplo contribuir a que en un día venidero no muy lejano sea algo común encontrarnos señores de la limpieza y señoras de mantenimiento, sería una forma clara a la vez que cercana de cambiar el mundo contribuyendo así a crear un magnífico legado.

RECONEIXAMENT TERAPÈUTIC

Lluís Companys i Jover, fou el líder de ERC i president de la Generalitat de Catalunya des de 1934, i durant la Guerra Civil, fins que rere encapçalar el Govern català a l’exili va ser arrestat per la Gestapo i conseqüentment extraditat.

Un cop sota el mantell franquista, va ser jutjat i sentenciat, en una jornada de Consell de Guerra per un tribunal militar sumaríssim, sent un procés exempt de cap tipus de garanties.

Rere imputar-se-li el càrrec de rebel, va ser executat sense més dilacions al Castell de Montjuïc el 15 d’Octubre de 1940.

Ahir, rere 68 anys d’impunitat enfront un magnicidi que continua estant basat en un dictamen “legal”, José Montilla, actual president de la Generalitat, s’ha compromès, a aconseguir l’anul·lació del judici a Companys.

Esperem doncs, que un veritable reconeixement públic del crim comés, contribueixi per ajudar a desintoxicar les ànimes d’aquells, que la cruel pèrdua d'allò que més s'estimaven, la llibertat, s'emportà part important de les seves vides.

¿Premio Nobel de Medicina o de labor social?

Este año el premio Nobel de Fisiología y Medicina, estará bien repartido entre los virólogos Montagnier, Barré-Sinnoussi y Zur Hausen. Puede que este dato no nos diga nada en especial a muchos, si no se menciona que se trata de los codescubridores del VIH (virus del SIDA) y del virus del papiloma humano (HPV), respectivamente.

El premio, que será entregado el próximo 10 de diciembre, fecha del aniversario de la muerte de su fundador, Alfred Nobel, no es otra cosa que la recompensa al esfuerzo, la constancia y al ingenio de los científicos, aunque sin duda no exista pago posible a todo lo que comporta un descubrimiento de tal envergadura, en salud mundial. Gracias a sus trabajos, se han podido desarrollar fármacos antirretrovirales, así como vacunas profilácticas contra la infección por HPV.

Sus hallazgos, dejan una puerta abierta, tras la que hay un largo camino que recorrer, especialmente en el caso del SIDA, que lleva resistiéndosele a los científicos, desde hace ya más de dos décadas.

Lo cierto es que me resulta muy gratificante ver como se premia la aplicación del conocimiento en favor del mayor beneficio de la humanidad, cosa que es para mí, la suprema obligación de la ciencia.