Quan parlem de Constitució, ara que sembla estar tant de moda, els textos
acadèmics ens diuen que ens referim al marc legislatiu que defineix les
relacions entre els poders de l’Estat (executiu, legislatiu i judicial) i els
ciutadans. Es tracta doncs ni més ni menys que del pacte que estableix
l’organització dels poders públics i les seves competències, el funcionament de
la vida econòmica i social, així com els deures i els drets de la ciutadania. En
definitiva, les regles del joc.
I el cas de la Constitució Espanyola
de 1978 no és diferent. Es tracta
segurament de la Carta Magna amb el millor full de serveis prestats a Espanya,
traduïts en els anys de més prosperitat de la seva història. Però arribats als nostres dies, l’obvietat
és manifesta: el model està exhaurit.
Les Constitucions no tenen data de caducitat, es pressuposen clàusules
contractuals que han de ser perdurables o com a mínim prolongables en el temps.
Però deixen de complir com és degut la seva funció, en el moment en el que ja
no són sinònim de pacte social o consens en referència als requeriments de la
ciutadania del moment.
No és noticia per a ningú que vivim immersos en una crisi econòmica i
social, però també institucional. I és que la confiança de la ciutadania en les
nostres institucions - pilar fonamental de qualsevol sistema democràtic - que
troben en la Constitució el seu disseny i full de ruta, cada vegada és menor.
Per això com quan una maquinària grinyola, la Constitució ha de ser
greixada, reparada o inclús substituïda per una que realitzi millor el seu
paper. De manera que cal recordar de pas que tot i que segurament és
considerada com a una de les més rígides pel que fa als mecanismes de reforma -
i els més immobilistes s’encarreguen de refrescar-nos la memòria al respecte contínuament
- la Constitució del 78 no presenta cap
clàusula d’intangibilitat que impedeixi la modificació de qualsevol dels seus
punts.
I és que la necessitat de reformar la Constitució no només resideix en el
divorci que s’està produint entre la ciutadania i l’actual sistema polític,
sinó en la necessitat d’encetar un nou capítol de la història d’aquest país.
La transició espanyola i la
Carta Magna del 1978 van ser producte de pactes entre elits - on la participació política de les
masses va quedar pràcticament exclosa - que
van posar fi a més de 40 anys de règim autoritari.
A dia d’avui tot i que les noves
generacions hem heretat del franquisme els vestigis de la inculcació dels
valors de la desmobilització, la despolitització, l’apatia i l’antipartidisme,
hem crescut en una societat oberta, hem tingut accés a la informació i a la
formació com mai, i el que és més important, no hem conegut la cultura de la
por.
És per això que hem de donar un pas més enllà, i l’abdicació de Joan Carles
I com a Rei ens serveix en safata de plata el fi de cicle.
Els progressistes no podem desaprofitar l’oportunitat per a reivindicar la
construcció d’un model renovat que contempli la democratització de la prefectura de l’Estat – que passa per tant per
una República - símptoma d’igualtat jurídica plena entre ciutadans i
ciutadanes; el blindatge constitucional dels
drets socials, garantia de la igualtat d’oportunitats; la culminació de la federalització d’Espanya amb un model que
reconegui i respecti la plurinacionalitat de l’Estat i posi fi a lustres de
conflictivitat territorial, així com la democratització
i modernització del poder judicial,
percebut per la ciutadania com a lent, complex, a la vegada que generador
d’insatisfacció i de sensació d’indefensió i impunitat.
Diuen que un no ha d’esperar a que la vida li reparteixi millors cartes sinó
jugar de la millor manera possible les que ja té. En aquests moments no estem
parlant de canviar les regles del joc en meitat de la partida, sinó de pujar de
nivell un cop superat l’anterior.
Necessitem doncs un nou
pacte intergeneracional que permeti la reconciliació de la ciutadania amb el
sistema polític, establint les noves bases per a una convivència més justa i
adaptada als nous temps.