Passivitat i picaresca: les pitjors amenaces per a la política

No passa un dia en el qual llegint un diari o veient un telenotícies, el país no sembli trontollar. La crisi econòmica, el continu desmantellament de l’Estat del Benestar, l’aparició permanent de nous casos de corrupció, així com el progressiu desprestigi dels polítics i les institucions no deixen ningú indiferent.

Vivim en un moment de malestar i crispació generalitzada, en el qual sota el meu parer, és imprescindible que no perdem de vista diverses qüestions.

Per començar, cal tenir present que a Espanya existeix una profunda acceptació del sistema democràtic per part de la ciutadania, acceptació que no es dóna de la mateixa manera respecte cadascuna de les institucions del sistema ni molt menys dels actors polítics.

En aquest punt considero important tenir present que la cultura política del nostre país es caracteritza per la apatia i la baixa participació, fet que sembla venir determinat per una transició, realitzada exclusivament “des de dalt”, mitjançant pactes entre cúpules polítiques, que va bloquejar la participació popular així com la inclusió a l’agenda de qüestions crucials que a dia d’avui continuen sense ser resoltes. I això per no parlar d’una densa tradició històrica de turbulències i discontinuïtats polítiques que ha viscut el nostre país al llarg dels últims dos segles, la manipulació sistemàtica del vot a la forja del sufragi universal a Espanya, els efectes polaritzadors de la intensa mobilització política de la II República, així com la imposició de valors tals com la despolitització, la passivitat, l’apatia i l’antipartidisme durant un llarg règim autoritari que ens queda més proper del que a molts ens agradaria.

Tot i que el panorama sembla apuntar a que ens trobem immersos en un carreró sense sortida, en un bucle interminable, detenint-nos a analitzar la situació amb calma no és difícil adonar-se’n de que la única solució possible passa per aconseguir que la ciutadania es converteixi en actor. 

La desafecció dels ciutadans del país vers els polítics i la política és un fet constatable a la societat espanyola, de la mateixa manera que ho és la falta de compromís, participació i constància, no només en partits polítics o sindicats, sinó en qualsevol tipus d’organització.

La conclusió és per tant molt clara: l’absència de política (entesa sempre en termes democràtics) només beneficia a aquells que no necessiten d’ella per incidir als assumptes socioeconòmics, a aquells que no necessiten organitzar-se ni d’eleccions per accedir al poder; Necessitem doncs d’una ciutadania exigent disposada a ser consultada i a participar.

Els polítics són un reflex directe de la societat a la que representen, per això requerim d’una població intolerant davant la manca d’honestedat a tots els nivells, davant la manca de transparència, així com davant el continu desprestigi del règim democràtic del que ens hem dotat, que tot i ser considerablement millorable, suposa la única possibilitat que la gent del carrer té per incidir en les decisions que afecten al destí de la nostra societat, i en conseqüència que afecten en part important als nostres projectes de vida.

Som víctimes directes per tant de la desconfiança, de l’alienació, de l’adoctrinament, de la cultura de la “picaresca”, del conformisme i de la comoditat, però ens mentiríem al pensar que no som part del problema si ens limitem a lamentar-nos de la situació.

EXPULSATS DEL PARADÍS

 

A dia d’avui ningú és aliè a la complicada situació que experimenta el país. Els ciutadans miren  amb rancor als poders públics per no posar fre a la frustració de masses projectes de vida. La joventut, fruït de la seva experiència novell, sap que es troba obligadament immersa en un espiral que l’empeny a desfer el camí que amb esforç i tenacitat recorregueren els seus antecessors. 

Pares i fills prenen consciència per tant, de que als més joves els hi ha tocat ser protagonistes d’aquella maledicció que afirmava allò de que cap generació hauria de viure en pitjors condicions que la que la va precedir, i molt menys sense esperança de poder progressar.

 Així que, expulsats del Paradís en el que creixeren, i sense cap Terra Promesa a la vista, els joves catalans veuen com tan sols poden optar per la fórmula que fins el moment només coneixien de boca dels seus avis, la de “carretera i manta”, a no ser que es conformin amb sobreviure amb una vida segurament molt per sota del que en funció de les seves aptituds i formació, en d’altres temps, els hi pertocaria. 

Però aquesta crisi, a ningú se li escapa tampoc que no és simplement generacional. I és que cap franja d’edat es troba lliure de veure’s sotmesa a la incertesa, ja sigui de l’atur, del deteriorament de l’accés a la sanitat, a l’educació, o a qualsevol prestació social garantia d’estabilitat.

Observant el panorama, podríem dir que en efecte ens trobem en el perfecte brou de cultiu per a l’aparició d’herois, il·lusionistes o d’outsiders disposats a no deixar canya dreta. La població però, tot i que freturosa d’esperança, ha de ser conscient de que la fi d’aquesta crisi a tots nivells, no pot passar per un miratge, sinó pel seu compromís. I és que malgrat comptar amb un descrèdit creixent a hores d’ara, hem de tenir present que els polítics, especialment els càrrecs institucionals, són un reflex directe de la societat a la que representen. És per això que ara més que mai necessitem d’una ciutadania compromesa. La crítica sense compromís és fàcil i còmode, però ens allunya del veritable objectiu: la renovació i la construcció d’una societat més justa en la que poder conviure.

Qualsevol sistema pot acabar sent perniciós sense el control democràtic pertinent. Però aquest últim esdevé impossible sense un ciutadà que passi a ser actor. Necessitem doncs d’homes i dones coneixedors dels seus drets i deures per amb la societat. De ciutadans exigents disposats a informar-se i participar. 

La democràcia espanyola i catalana necessita a marxes forçades arribar a la majoria d’edat per garantir la seva supervivència, però no estarà en condicions de fer-ho sense una societat madura disposada a defensar els seus interessos. Sense una ciutadania sabedora de que no hi ha mecanismes simples i aïllats, (entenguis com a tal per exemple la independència de Catalunya, l’austericidi defensat per les dretes així com l’exclusió social d’aquells que suposen una càrrega per a les arques públiques), que a mode d’elixir garanteixi major benestar pel gruix de la població com acostumen a defensar els populismes triomfants en moments complicats com l’actual. I és que són molts i profunds els canvis que necessitem, on no podrem obviar el debat i decisió del model territorial, estatal i de govern del que ens volem dotar, però sense oblidar sobretot els tant o més importants models productiu, econòmic i social que estem disposats a tenir o patir. 

Als ciutadans i ciutadanes, especialment als més joves, no se’ns pot culpar de que algú altre es mengés la poma enverinada per un tercer, però serem els responsables directes en cas de no combatre, i en conseqüència d’acceptar l’acusació.