L'ostracisme i altres mals de la política actual

A la Grècia clàssica, la política no tenia especificitat pròpia perquè la principal tasca de l’home lliure i en plena possessió de les seves facultats no era altre que la de prendre part en la presa de decisions, la de participar en la vida de la polis al cap i a la fi. I és que per a un ciutadà grec, l’ostracisme era un càstig inclús més dolorós que la mort.

Tant és així, que en un inici, el terme “idiota” (dit d’una persona que pateix dèficit d’intel·ligència) que ha arribat als nostres dies com a un insult, feia referència a l’individu que es preocupava només de sí mateix, dels seus interessos privats i particulars, sense parar atenció en els assumptes públics o polítics.

Avui vivim temps complicats en els quals oblidant o ignorant la tradició grega, la política i els polítics pateixen un desprestigi permanent, i sembla ser que també creixent, al nostre país.

Els ciutadans i ciutadanes es troben desil·lusionats amb un sistema que no només no els hi està permetent complir les seves expectatives de millora, sinó que els arrossega, contra tot pronòstic basat en el recorregut vital dels seus antecessors, a involucionar en l’escala social. I vet aquí el gran problema: ningú no pot discutir seriosament que la política no ha deixat de ser l’única via que té el gruix de la població per incidir en els assumptes socioeconòmics, per incidir i decidir sobre les seves vides, però a la vegada és flagrant el divorci existent entre ciutadania i sistema polític.

A més, no podem passar per alt que l’actual panorama de crisi, polítiques austericides i neguit, suposen el perfecte brou de cultiu per a l’aparició d’outsiders i populistes que no fan més que a través dels discursos de l’antipolítica, generar major desafecció, distanciament i apatia entre la població, això sí, sota un vernís de radicalitat democràtica.

És per això que la solució passa forçosament per portar a terme les reformes oportunes per tal de què la ciutadania tingui i percebi que té incidència directa en la presa de decisions a través de l’exercici democràtic. Perquè només amb uns ciutadans i ciutadanes compromesos, vigilants i participatius aconseguirem actuar en el cor del problema.

En aquesta línia els partits hauran de jugar un paper molt important mitjançant la seva pròpia redefinició, per tal de garantir la supervivència d’un sistema polític que els assenyala com a transmissors de les demandes de la societat, com a actors principals.

 Concretament, vivint en l’època com molts dirien del triomf de les tesis posmodernistes, és a dir de la victòria de l’individualisme, de la pèrdua de consciència de classe, de la universalització de l’educació avançada que ha donat lloc a ciutadans formats que reclamen poder escollir, poder decidir, poder influir, els partits amb aspiracions de governar, tenen el repte d’aconseguir incorporar al seu ADN dues demandes ciutadanes ineludibles: estar preparats per a la inclusió dels reclams individuals d’una societat cada vegada més heterogènia i canviant als seus programes de govern d’una banda; i actuar sota codis ètics i preservant el principi de transparència de l’altre.

I és que, aquí sí, igual que a l’Antiga Grècia cap aspecte del sistema polític i social pot deixar-se en mans de la lliure interpretació, la bona voluntat o l’atzar, a la vegada que caldria recordar que cap model, inclòs l’actual, no és per se immutable ni perdurable en el temps, ja que ni tan sols el venerat a Occident règim democràtic està eternament garantit sense ningú que vetlli per ell.

Les regles del joc

Quan parlem de Constitució, ara que sembla estar tant de moda, els textos acadèmics ens diuen que ens referim al marc legislatiu que defineix les relacions entre els poders de l’Estat (executiu, legislatiu i judicial) i els ciutadans. Es tracta doncs ni més ni menys que del pacte que estableix l’organització dels poders públics i les seves competències, el funcionament de la vida econòmica i social, així com els deures i els drets de la ciutadania. En definitiva, les regles del joc.

I el cas de la Constitució Espanyola de 1978 no és diferent. Es tracta segurament de la Carta Magna amb el millor full de serveis prestats a Espanya, traduïts en els anys de més prosperitat de la seva història. Però arribats als nostres dies, l’obvietat és manifesta: el model està exhaurit.

Les Constitucions no tenen data de caducitat, es pressuposen clàusules contractuals que han de ser perdurables o com a mínim prolongables en el temps. Però deixen de complir com és degut la seva funció, en el moment en el que ja no són sinònim de pacte social o consens en referència als requeriments de la ciutadania del moment.

No és noticia per a ningú que vivim immersos en una crisi econòmica i social, però també institucional. I és que la confiança de la ciutadania en les nostres institucions - pilar fonamental de qualsevol sistema democràtic - que troben en la Constitució el seu disseny i full de ruta, cada vegada és menor. 

Per això com quan una maquinària grinyola, la Constitució ha de ser greixada, reparada o inclús substituïda per una que realitzi millor el seu paper. De manera que cal recordar de pas que tot i que segurament és considerada com a una de les més rígides pel que fa als mecanismes de reforma - i els més immobilistes s’encarreguen de refrescar-nos la memòria al respecte contínuament - la Constitució del 78 no presenta cap clàusula d’intangibilitat que impedeixi la modificació de qualsevol dels seus punts.

I és que la necessitat de reformar la Constitució no només resideix en el divorci que s’està produint entre la ciutadania i l’actual sistema polític, sinó en la necessitat d’encetar un nou capítol de la història d’aquest país.

La transició espanyola i la Carta Magna del 1978 van ser producte de pactes entre elits - on la participació política de les masses va quedar pràcticament exclosa - que van posar fi a més de 40 anys de règim autoritari. 

A dia d’avui tot i que les noves generacions hem heretat del franquisme els vestigis de la inculcació dels valors de la desmobilització, la despolitització, l’apatia i l’antipartidisme, hem crescut en una societat oberta, hem tingut accés a la informació i a la formació com mai, i el que és més important, no hem conegut la cultura de la por.

És per això que hem de donar un pas més enllà, i l’abdicació de Joan Carles I com a Rei ens serveix en safata de plata el fi de cicle.

Els progressistes no podem desaprofitar l’oportunitat per a reivindicar la construcció d’un model renovat que contempli la democratització de la prefectura de l’Estat – que passa per tant per una República - símptoma d’igualtat jurídica plena entre ciutadans i ciutadanes; el blindatge constitucional dels drets socials, garantia de la igualtat d’oportunitats; la culminació de la federalització d’Espanya amb un model que reconegui i respecti la plurinacionalitat de l’Estat i posi fi a lustres de conflictivitat territorial, així com la democratització i modernització del poder judicial, percebut per la ciutadania com a lent, complex, a la vegada que generador d’insatisfacció i de sensació d’indefensió i impunitat.

Diuen que un no ha d’esperar a que la vida li reparteixi millors cartes sinó jugar de la millor manera possible les que ja té. En aquests moments no estem parlant de canviar les regles del joc en meitat de la partida, sinó de pujar de nivell un cop superat l’anterior.

Necessitem doncs un nou pacte intergeneracional que permeti la reconciliació de la ciutadania amb el sistema polític, establint les noves bases per a una convivència més justa i adaptada als nous temps.

Democràcia perfecta

Recordo amb detall el dia de classe en el qual el meu professor de Relacions Internacionals ens va anunciar que al final de la sessió ens donaria a conèixer la clau per a assolir la felicitat, avançant-nos a més que es trobava compresa en un únic enunciat. Així que complint amb la seva promesa, abans de sortir per la porta ens va dir quelcom com “La felicitat resideix en la capacitat de poder decidir sobre les qüestions que afecten a la teva vida”.

Si haguéssim d’escollir entre els diferents règims polítics existents, basant-nos únicament en aquesta frase com a premissa, és fàcil suposar que la democràcia seria la que més paperetes acumulés per ser la guanyadora. I és que en qualsevol de les seves formes, la participació política és un element fonamental en un sistema democràtic: ja sigui mitjançant l’elecció de representants, a través d’accions que miren d’influir a les decisions dels polítics, o mitjançant la participació directa en la presa de decisions. Podem afirmar per tant sense por a equivocar-nos que un sistema polític democràtic per definició ha de garantir la connexió entre les preferències dels ciutadans i les decisions que es prenen.

Però a la pràctica a ningú se li escapa que en molts casos aquesta connexió queda desdibuixada, de manera que els ciutadans perceben que tenen una capacitat d’incidència més aviat escassa sobre els assumptes socioeconòmics que els hi afecten. Fet que a més, sens dubte, alimenta l’actitud d’apatia ciutadana vers les institucions democràtiques. I és probablement en aquest punt en el que entrem en una perillosa eterna espiral: sense confiança no hi ha democràcia; a la vegada que baixos índexs democràtics (de la mà d’una ciutadania desafecta) comporten forçosament menys democràcia.

Són moltes les qüestions que s’estan posant sobre la taula en la recerca de l’origen del deteriorament del nostre sistema democràtic: la necessitat de major transparència per part de les Administracions Públiques, la necessitat d’actituts de contundència i condemna de la corrupció política per part del conjunt de la societat, la renovació i ampliació dels actuals mecanismes de participació ciutadana, seguits d’un llarg etcètera. Però més enllà de si les fórmules, controls i mecanismes utilitzats en l’exercici democràtic són els correctes, considero necessari tenir present que amb la democràcia passa quelcom semblant que amb la teoria econòmica clàssica: en ambdues com a punt de partida trobem desigualtats que comporten que el seu funcionament no sigui equitatiu. Miraré d’explicar-me.

Quan un s’introdueix en l’economia política el primer que se’ns explica és la situació ideal de mercat en competència perfecta. Model que preveu un sistema en el que cap comprador ni venedor exerceix una influència decisiva sobre el preu dels productes a la vegada que s’assegura que això comporta la maximització del benestar general. Concretament, un dels pares del sistema econòmic capitalista, Adam Smith, venia a dir-nos que el sistema de mercat en competència proporcionava una poderosa “mà invisible” que garanteix que els recursos trobarien la forma d’arribar a on són més valorats, reforçant així la “riquesa” de la Nació. En opinió de Smith el dependre de l’interès economic-personal dels individuos i les empreses comportaria un resultat social desitjable.

Però a dia d’avui ningú pot posar en qüestió que aquesta teoria es fonamenta en una sèrie de prerequisits inassolibles d’una banda (com que tota les parts presentin la mateixa informació de forma completa i gratuïta per exemple) així com que el capitalisme tot i ser el sistema econòmic que permet major acumulació de riquesa també és el que comporta majors desigualtats, donat que els postulats capitalistes no tenen present les condicions d’inequitat preexistents a l’implementació del model.

En aquest sentit pel que respecte a la democràcia caldria no passar per alt que tot i que existeix un extens consens a la ciència política de que es tracta del millor sistema polític desenvolupat fins el moment no preveu de per si formules per pal•liar les inequitats existents com a punt de partida i que dificulten la seva justa implementació. Per exemple, els estudis acadèmics ens diuen que els ciutadans amb majors nivells de recursos no només tenen major capacitat d’afrontar els costos de la participació, sinó que es troben socialment més comunicats, reben més estímuls i són més proclius a presentar actituds que afavoreixen la participació.

La teoria ens diu, i gairebé ningú discuteix, que la participació no únicament fa millor als ciutadans sinó que a més facilita la gestió dels conflictes socials. Podem afirmar que la idea de que un sistema realment democràtic ha d’afavorir la màxima implicació dels ciutadans en la definició de les lleis i les polítiques és àmpliament compartida a la nostra societat, així com la de que la democràcia perfecta estaria caracteritzada per una ciutadania interessada i implicada en les qüestions públiques d’una banda i que comptés amb diverses i deferents oportunitats de deliberar i participar en la presa de decisions sobre assumptes públics de l’altre. Però m’agradaria acabar plantejant un parell de qüestions per tal d’anar més enllà. I és que és únicament necessari redefinir els mecanismes de participació democràtica i de control democràtic per garantir l’eficiència del sistema tal i com s’acostuma a apuntar als espais de debat públic? O és a cas igualment urgent, tot i que no se’n parli amb la mateixa freqüència de la seva relació directa amb el règim polític, reajustar la situació d’inequitat entre ciutadans preexistent (fruït de les desigualtats econòmiques, socials i formatives), com succeeix amb la redistribució de la riquesa en el cas de l’economia, per tal de garantir els veritable exercici democràtic i el benestar?

Segurament el meu antic professor no anava errat quan deia que no és més feliç qui poseeix més riqueses sinó qui és amo del seu destí. El problema potser ve quan la capacitat de decisió va completament lligada a la possessió de recursos i no sembla que hi hagi molta gent disposada a canviar-ho.

17 de Febrer de 2014