martes, 2 de noviembre de 2010

Potser alguns diuen i diran...

-->
Els socialistes d’antany treballaven per una causa que tenien molt clara, la lluita de classes. Avui dia, pràcticament ningú es defineix com a proletari, i inclús hi ha qui s’atreveix a aventurar que no hi ha diferències entre esquerres i dretes, i que l’únic veritablement tangible que tenim és una crisi financera mundial diluïda entre debats identitaris.

I és que si penséssim realment que aquesta crisi que estem patint és només deguda a la desregularització dels mercats principalment i no a l’enorme polarització i concentració de les rentes existents al nostre país, com també succeeix a Portugal, Grècia o Irlanda, potser inclús ens ho podríem arribar a creure.

De manera que tot i que ja ningú gosi parlar de diferències de classes, sembla ser que els rics del nostre país ara són més rics, i el conjunt de la majoria de la població no té suficient capacitat adquisitiva per si mateixa, per a poder reactivar l’economia.

Sota el meu parer, la solució a aquesta situació és ben fàcil de veure, però molt difícil d’aplicar, especialment si tenim en compte la gran influència que exerceix el poder econòmic a la nostra societat, ja que estaríem parlant d’un augment de la despesa pública i de la recuperació d’una veritable progressivitat fiscal. Solució, que en conseqüència només pot venir de la mà d’un govern progressista tot i que potser el camí sigui més tortuós i llarg del que ens agradaria.

Però de totes maneres l’esquerra s’ha equivocat, i ho a fet permetent que la part conservadora del ventall polític, en el nostre cas tant la dreta espanyola com la catalana, traslladés el focus central del debat d’actualitat entorn el tema Nacional, obviant tot allò que afecta directament la qualitat de vida de les classes populars tant de Catalunya com d’Espanya, excepte quan calia fer referència a la complicada situació econòmica general per mirar de desestabilitzar governs o promoure polítiques liberals.

I no és que el tema identitari sigui menyspreable, ni molt menys, però desgraciadament sembla ser que l’amor que es professa cap a un país es mesura en funció de la mida d’una bandera espanyola, una senyera o una estelada, oblidant-se dels temes socials, de les problemàtiques dels ciutadans i ciutadanes.

Així que molt probablement una bona part de la població catalana ignori que en totes les àrees com salut, educació, serveis socials, serveis domiciliaris, escoles bressol, en resum, la despesa pública que garanteix l’estat del benestar, ha crescut molt més en els anys del tripartit, encapçalat pels socialistes, que durant els set darrers anys de CIU. Però d’això com abans feia referència no se’n parla, i potser per això tenim els pronòstics que tenim.

Potser també alguns diuen i diran que segons quines lluites són anacronismes propis de nostàlgics, amb la intenció d’amagar interessos i egoismes, desvirtuant accions que comencen per portar terminologies al desús. No permetem que cap agosarat ens convenci de que ja no té sentit o de que existeix causa més honesta que la de continuar treballant per la justícia social, perquè tothom tingui l’oportunitat de ser feliç.