Algo más que bolsillos de cristal

No es noticia para nadie que en la sociedad postindustrial en la que vivimos han triunfado las tesis del individualismo, con todo lo que esto comporta en términos políticos, es decir: pérdida de conciencia de clase y desideologización de los partidos políticos. Pese a que en un principio la izquierda parecía que había sabido adaptarse al momento histórico que le había tocado vivir convirtiéndose en partidos catch-all o atrápalo todo -ofertando por tanto nuevas y heterogéneas propuestas de ámbito sectorial que no iban estrictamente asociadas a las tradicionales corrientes de pensamiento progresista- parece que la pérdida de identidad ha acabado por pasarle factura. 

Pero pasemos a ver con un poco más de detenimiento la situación. Y es que los partidos políticos españoles y catalanes no han sido para nada ajenos a los cambios sociales que se han ido produciendo en nuestro país aunque no siempre hayan acertado en el intento de adaptarse.

La situación de crisis política actual, las corruptelas varias acontecidas y destapadas en los últimos tiempos que se traducen en la pérdida de confianza de la ciudadanía en el sistema, son indisociables de la aparición del líder freelance en substitución al líder creyente, y de la aparición de un cuerpo técnico en los partidos políticos que a su vez ocupa la estructura política de los mismos,  diluyendo así responsabilidades orgánicas y limitando cualquier atisbo de progreso y libertad de acción en el seno de las organizaciones.

Concretamente, parece que la Ley de hierro de la oligarquía enunciada por el estudioso Robert Michels que venía a decirnos aquello de que las élites de todos los partidos políticos tenían como objetivo máximo su perpetuación en el poder en detrimento de sus antiguos ideales, ha hecho importante mella en la estructura técnica de las organizaciones, la cual acostumbra a compaginar responsabilidades orgánicas con su trabajo técnico como apuntaba anteriormente, volviéndose el componente más conservador de las organizaciones políticas. Y es que ocupada habitualmente por personas que pese a tener poca formación especializada cuentan con una larga trayectoria en sus funciones, la estructura técnica de los partidos acaba convirtiéndose en un verdadero contrapoder en tanto que tiende a permanecer inalterable al cambio en las direcciones ejecutivas de las organizaciones.  Su principal fin es garantizar su propia permanencia en el cargo garantía de su retribución, o como Michels apuntaba, su propia perpetuación, algo muy problemático dado que no contribuye simplemente al anquilosamiento de las organizaciones sino a la injusta percepción ciudadana de que los partidos políticos distan de trabajar por el interés general teniendo en cuenta que están integrados en su mayoría por chupópteros. 

Todo aquel que se acerca a un partido político parece estar bajo sospecha, concepción no solo totalmente inmerecida por parte de los miles de militantes y simpatizantes que trabajan a diario desinteresadamente por un mundo mejor, sino peligrosa en tanto que contribuye a la desafección política, a ahuyentar a ciudadanos honestos dispuestos a adherirse o a secundar una noble causa. Y aquí si que existe una gran diferencia entre la izquierda y la derecha: lejos de estar los partidos políticos de izquierdas libres de este mal, el votante de izquierdas por el contrario que el de derechas no perdona.

Por eso a día de hoy se nos queda corto lo de “bolsillos de cristal” que apuntaba el Alcalde Tierno Galván como requisito ineludible de un político. Y es que los partidos políticos, especialmente los de izquierdas, deberán tomar conciencia de que su supervivencia pasa por entender que el comportamiento esperado de un representante de la ciudadanía va mucho más allá de no atentar simplemente contra el séptimo mandamiento.

L'ostracisme i altres mals de la política actual

A la Grècia clàssica, la política no tenia especificitat pròpia perquè la principal tasca de l’home lliure i en plena possessió de les seves facultats no era altre que la de prendre part en la presa de decisions, la de participar en la vida de la polis al cap i a la fi. I és que per a un ciutadà grec, l’ostracisme era un càstig inclús més dolorós que la mort.

Tant és així, que en un inici, el terme “idiota” (dit d’una persona que pateix dèficit d’intel·ligència) que ha arribat als nostres dies com a un insult, feia referència a l’individu que es preocupava només de sí mateix, dels seus interessos privats i particulars, sense parar atenció en els assumptes públics o polítics.

Avui vivim temps complicats en els quals oblidant o ignorant la tradició grega, la política i els polítics pateixen un desprestigi permanent, i sembla ser que també creixent, al nostre país.

Els ciutadans i ciutadanes es troben desil·lusionats amb un sistema que no només no els hi està permetent complir les seves expectatives de millora, sinó que els arrossega, contra tot pronòstic basat en el recorregut vital dels seus antecessors, a involucionar en l’escala social. I vet aquí el gran problema: ningú no pot discutir seriosament que la política no ha deixat de ser l’única via que té el gruix de la població per incidir en els assumptes socioeconòmics, per incidir i decidir sobre les seves vides, però a la vegada és flagrant el divorci existent entre ciutadania i sistema polític.

A més, no podem passar per alt que l’actual panorama de crisi, polítiques austericides i neguit, suposen el perfecte brou de cultiu per a l’aparició d’outsiders i populistes que no fan més que a través dels discursos de l’antipolítica, generar major desafecció, distanciament i apatia entre la població, això sí, sota un vernís de radicalitat democràtica.

És per això que la solució passa forçosament per portar a terme les reformes oportunes per tal de què la ciutadania tingui i percebi que té incidència directa en la presa de decisions a través de l’exercici democràtic. Perquè només amb uns ciutadans i ciutadanes compromesos, vigilants i participatius aconseguirem actuar en el cor del problema.

En aquesta línia els partits hauran de jugar un paper molt important mitjançant la seva pròpia redefinició, per tal de garantir la supervivència d’un sistema polític que els assenyala com a transmissors de les demandes de la societat, com a actors principals.

 Concretament, vivint en l’època com molts dirien del triomf de les tesis posmodernistes, és a dir de la victòria de l’individualisme, de la pèrdua de consciència de classe, de la universalització de l’educació avançada que ha donat lloc a ciutadans formats que reclamen poder escollir, poder decidir, poder influir, els partits amb aspiracions de governar, tenen el repte d’aconseguir incorporar al seu ADN dues demandes ciutadanes ineludibles: estar preparats per a la inclusió dels reclams individuals d’una societat cada vegada més heterogènia i canviant als seus programes de govern d’una banda; i actuar sota codis ètics i preservant el principi de transparència de l’altre.

I és que, aquí sí, igual que a l’Antiga Grècia cap aspecte del sistema polític i social pot deixar-se en mans de la lliure interpretació, la bona voluntat o l’atzar, a la vegada que caldria recordar que cap model, inclòs l’actual, no és per se immutable ni perdurable en el temps, ja que ni tan sols el venerat a Occident règim democràtic està eternament garantit sense ningú que vetlli per ell.

Les regles del joc

Quan parlem de Constitució, ara que sembla estar tant de moda, els textos acadèmics ens diuen que ens referim al marc legislatiu que defineix les relacions entre els poders de l’Estat (executiu, legislatiu i judicial) i els ciutadans. Es tracta doncs ni més ni menys que del pacte que estableix l’organització dels poders públics i les seves competències, el funcionament de la vida econòmica i social, així com els deures i els drets de la ciutadania. En definitiva, les regles del joc.

I el cas de la Constitució Espanyola de 1978 no és diferent. Es tracta segurament de la Carta Magna amb el millor full de serveis prestats a Espanya, traduïts en els anys de més prosperitat de la seva història. Però arribats als nostres dies, l’obvietat és manifesta: el model està exhaurit.

Les Constitucions no tenen data de caducitat, es pressuposen clàusules contractuals que han de ser perdurables o com a mínim prolongables en el temps. Però deixen de complir com és degut la seva funció, en el moment en el que ja no són sinònim de pacte social o consens en referència als requeriments de la ciutadania del moment.

No és noticia per a ningú que vivim immersos en una crisi econòmica i social, però també institucional. I és que la confiança de la ciutadania en les nostres institucions - pilar fonamental de qualsevol sistema democràtic - que troben en la Constitució el seu disseny i full de ruta, cada vegada és menor. 

Per això com quan una maquinària grinyola, la Constitució ha de ser greixada, reparada o inclús substituïda per una que realitzi millor el seu paper. De manera que cal recordar de pas que tot i que segurament és considerada com a una de les més rígides pel que fa als mecanismes de reforma - i els més immobilistes s’encarreguen de refrescar-nos la memòria al respecte contínuament - la Constitució del 78 no presenta cap clàusula d’intangibilitat que impedeixi la modificació de qualsevol dels seus punts.

I és que la necessitat de reformar la Constitució no només resideix en el divorci que s’està produint entre la ciutadania i l’actual sistema polític, sinó en la necessitat d’encetar un nou capítol de la història d’aquest país.

La transició espanyola i la Carta Magna del 1978 van ser producte de pactes entre elits - on la participació política de les masses va quedar pràcticament exclosa - que van posar fi a més de 40 anys de règim autoritari. 

A dia d’avui tot i que les noves generacions hem heretat del franquisme els vestigis de la inculcació dels valors de la desmobilització, la despolitització, l’apatia i l’antipartidisme, hem crescut en una societat oberta, hem tingut accés a la informació i a la formació com mai, i el que és més important, no hem conegut la cultura de la por.

És per això que hem de donar un pas més enllà, i l’abdicació de Joan Carles I com a Rei ens serveix en safata de plata el fi de cicle.

Els progressistes no podem desaprofitar l’oportunitat per a reivindicar la construcció d’un model renovat que contempli la democratització de la prefectura de l’Estat – que passa per tant per una República - símptoma d’igualtat jurídica plena entre ciutadans i ciutadanes; el blindatge constitucional dels drets socials, garantia de la igualtat d’oportunitats; la culminació de la federalització d’Espanya amb un model que reconegui i respecti la plurinacionalitat de l’Estat i posi fi a lustres de conflictivitat territorial, així com la democratització i modernització del poder judicial, percebut per la ciutadania com a lent, complex, a la vegada que generador d’insatisfacció i de sensació d’indefensió i impunitat.

Diuen que un no ha d’esperar a que la vida li reparteixi millors cartes sinó jugar de la millor manera possible les que ja té. En aquests moments no estem parlant de canviar les regles del joc en meitat de la partida, sinó de pujar de nivell un cop superat l’anterior.

Necessitem doncs un nou pacte intergeneracional que permeti la reconciliació de la ciutadania amb el sistema polític, establint les noves bases per a una convivència més justa i adaptada als nous temps.

Democràcia perfecta

Recordo amb detall el dia de classe en el qual el meu professor de Relacions Internacionals ens va anunciar que al final de la sessió ens donaria a conèixer la clau per a assolir la felicitat, avançant-nos a més que es trobava compresa en un únic enunciat. Així que complint amb la seva promesa, abans de sortir per la porta ens va dir quelcom com “La felicitat resideix en la capacitat de poder decidir sobre les qüestions que afecten a la teva vida”.

Si haguéssim d’escollir entre els diferents règims polítics existents, basant-nos únicament en aquesta frase com a premissa, és fàcil suposar que la democràcia seria la que més paperetes acumulés per ser la guanyadora. I és que en qualsevol de les seves formes, la participació política és un element fonamental en un sistema democràtic: ja sigui mitjançant l’elecció de representants, a través d’accions que miren d’influir a les decisions dels polítics, o mitjançant la participació directa en la presa de decisions. Podem afirmar per tant sense por a equivocar-nos que un sistema polític democràtic per definició ha de garantir la connexió entre les preferències dels ciutadans i les decisions que es prenen.

Però a la pràctica a ningú se li escapa que en molts casos aquesta connexió queda desdibuixada, de manera que els ciutadans perceben que tenen una capacitat d’incidència més aviat escassa sobre els assumptes socioeconòmics que els hi afecten. Fet que a més, sens dubte, alimenta l’actitud d’apatia ciutadana vers les institucions democràtiques. I és probablement en aquest punt en el que entrem en una perillosa eterna espiral: sense confiança no hi ha democràcia; a la vegada que baixos índexs democràtics (de la mà d’una ciutadania desafecta) comporten forçosament menys democràcia.

Són moltes les qüestions que s’estan posant sobre la taula en la recerca de l’origen del deteriorament del nostre sistema democràtic: la necessitat de major transparència per part de les Administracions Públiques, la necessitat d’actituts de contundència i condemna de la corrupció política per part del conjunt de la societat, la renovació i ampliació dels actuals mecanismes de participació ciutadana, seguits d’un llarg etcètera. Però més enllà de si les fórmules, controls i mecanismes utilitzats en l’exercici democràtic són els correctes, considero necessari tenir present que amb la democràcia passa quelcom semblant que amb la teoria econòmica clàssica: en ambdues com a punt de partida trobem desigualtats que comporten que el seu funcionament no sigui equitatiu. Miraré d’explicar-me.

Quan un s’introdueix en l’economia política el primer que se’ns explica és la situació ideal de mercat en competència perfecta. Model que preveu un sistema en el que cap comprador ni venedor exerceix una influència decisiva sobre el preu dels productes a la vegada que s’assegura que això comporta la maximització del benestar general. Concretament, un dels pares del sistema econòmic capitalista, Adam Smith, venia a dir-nos que el sistema de mercat en competència proporcionava una poderosa “mà invisible” que garanteix que els recursos trobarien la forma d’arribar a on són més valorats, reforçant així la “riquesa” de la Nació. En opinió de Smith el dependre de l’interès economic-personal dels individuos i les empreses comportaria un resultat social desitjable.

Però a dia d’avui ningú pot posar en qüestió que aquesta teoria es fonamenta en una sèrie de prerequisits inassolibles d’una banda (com que tota les parts presentin la mateixa informació de forma completa i gratuïta per exemple) així com que el capitalisme tot i ser el sistema econòmic que permet major acumulació de riquesa també és el que comporta majors desigualtats, donat que els postulats capitalistes no tenen present les condicions d’inequitat preexistents a l’implementació del model.

En aquest sentit pel que respecte a la democràcia caldria no passar per alt que tot i que existeix un extens consens a la ciència política de que es tracta del millor sistema polític desenvolupat fins el moment no preveu de per si formules per pal•liar les inequitats existents com a punt de partida i que dificulten la seva justa implementació. Per exemple, els estudis acadèmics ens diuen que els ciutadans amb majors nivells de recursos no només tenen major capacitat d’afrontar els costos de la participació, sinó que es troben socialment més comunicats, reben més estímuls i són més proclius a presentar actituds que afavoreixen la participació.

La teoria ens diu, i gairebé ningú discuteix, que la participació no únicament fa millor als ciutadans sinó que a més facilita la gestió dels conflictes socials. Podem afirmar que la idea de que un sistema realment democràtic ha d’afavorir la màxima implicació dels ciutadans en la definició de les lleis i les polítiques és àmpliament compartida a la nostra societat, així com la de que la democràcia perfecta estaria caracteritzada per una ciutadania interessada i implicada en les qüestions públiques d’una banda i que comptés amb diverses i deferents oportunitats de deliberar i participar en la presa de decisions sobre assumptes públics de l’altre. Però m’agradaria acabar plantejant un parell de qüestions per tal d’anar més enllà. I és que és únicament necessari redefinir els mecanismes de participació democràtica i de control democràtic per garantir l’eficiència del sistema tal i com s’acostuma a apuntar als espais de debat públic? O és a cas igualment urgent, tot i que no se’n parli amb la mateixa freqüència de la seva relació directa amb el règim polític, reajustar la situació d’inequitat entre ciutadans preexistent (fruït de les desigualtats econòmiques, socials i formatives), com succeeix amb la redistribució de la riquesa en el cas de l’economia, per tal de garantir els veritable exercici democràtic i el benestar?

Segurament el meu antic professor no anava errat quan deia que no és més feliç qui poseeix més riqueses sinó qui és amo del seu destí. El problema potser ve quan la capacitat de decisió va completament lligada a la possessió de recursos i no sembla que hi hagi molta gent disposada a canviar-ho.

17 de Febrer de 2014

Passivitat i picaresca: les pitjors amenaces per a la política

No passa un dia en el qual llegint un diari o veient un telenotícies, el país no sembli trontollar. La crisi econòmica, el continu desmantellament de l’Estat del Benestar, l’aparició permanent de nous casos de corrupció, així com el progressiu desprestigi dels polítics i les institucions no deixen ningú indiferent.

Vivim en un moment de malestar i crispació generalitzada, en el qual sota el meu parer, és imprescindible que no perdem de vista diverses qüestions.

Per començar, cal tenir present que a Espanya existeix una profunda acceptació del sistema democràtic per part de la ciutadania, acceptació que no es dóna de la mateixa manera respecte cadascuna de les institucions del sistema ni molt menys dels actors polítics.

En aquest punt considero important tenir present que la cultura política del nostre país es caracteritza per la apatia i la baixa participació, fet que sembla venir determinat per una transició, realitzada exclusivament “des de dalt”, mitjançant pactes entre cúpules polítiques, que va bloquejar la participació popular així com la inclusió a l’agenda de qüestions crucials que a dia d’avui continuen sense ser resoltes. I això per no parlar d’una densa tradició històrica de turbulències i discontinuïtats polítiques que ha viscut el nostre país al llarg dels últims dos segles, la manipulació sistemàtica del vot a la forja del sufragi universal a Espanya, els efectes polaritzadors de la intensa mobilització política de la II República, així com la imposició de valors tals com la despolitització, la passivitat, l’apatia i l’antipartidisme durant un llarg règim autoritari que ens queda més proper del que a molts ens agradaria.

Tot i que el panorama sembla apuntar a que ens trobem immersos en un carreró sense sortida, en un bucle interminable, detenint-nos a analitzar la situació amb calma no és difícil adonar-se’n de que la única solució possible passa per aconseguir que la ciutadania es converteixi en actor. 

La desafecció dels ciutadans del país vers els polítics i la política és un fet constatable a la societat espanyola, de la mateixa manera que ho és la falta de compromís, participació i constància, no només en partits polítics o sindicats, sinó en qualsevol tipus d’organització.

La conclusió és per tant molt clara: l’absència de política (entesa sempre en termes democràtics) només beneficia a aquells que no necessiten d’ella per incidir als assumptes socioeconòmics, a aquells que no necessiten organitzar-se ni d’eleccions per accedir al poder; Necessitem doncs d’una ciutadania exigent disposada a ser consultada i a participar.

Els polítics són un reflex directe de la societat a la que representen, per això requerim d’una població intolerant davant la manca d’honestedat a tots els nivells, davant la manca de transparència, així com davant el continu desprestigi del règim democràtic del que ens hem dotat, que tot i ser considerablement millorable, suposa la única possibilitat que la gent del carrer té per incidir en les decisions que afecten al destí de la nostra societat, i en conseqüència que afecten en part important als nostres projectes de vida.

Som víctimes directes per tant de la desconfiança, de l’alienació, de l’adoctrinament, de la cultura de la “picaresca”, del conformisme i de la comoditat, però ens mentiríem al pensar que no som part del problema si ens limitem a lamentar-nos de la situació.

EXPULSATS DEL PARADÍS

 

A dia d’avui ningú és aliè a la complicada situació que experimenta el país. Els ciutadans miren  amb rancor als poders públics per no posar fre a la frustració de masses projectes de vida. La joventut, fruït de la seva experiència novell, sap que es troba obligadament immersa en un espiral que l’empeny a desfer el camí que amb esforç i tenacitat recorregueren els seus antecessors. 

Pares i fills prenen consciència per tant, de que als més joves els hi ha tocat ser protagonistes d’aquella maledicció que afirmava allò de que cap generació hauria de viure en pitjors condicions que la que la va precedir, i molt menys sense esperança de poder progressar.

 Així que, expulsats del Paradís en el que creixeren, i sense cap Terra Promesa a la vista, els joves catalans veuen com tan sols poden optar per la fórmula que fins el moment només coneixien de boca dels seus avis, la de “carretera i manta”, a no ser que es conformin amb sobreviure amb una vida segurament molt per sota del que en funció de les seves aptituds i formació, en d’altres temps, els hi pertocaria. 

Però aquesta crisi, a ningú se li escapa tampoc que no és simplement generacional. I és que cap franja d’edat es troba lliure de veure’s sotmesa a la incertesa, ja sigui de l’atur, del deteriorament de l’accés a la sanitat, a l’educació, o a qualsevol prestació social garantia d’estabilitat.

Observant el panorama, podríem dir que en efecte ens trobem en el perfecte brou de cultiu per a l’aparició d’herois, il·lusionistes o d’outsiders disposats a no deixar canya dreta. La població però, tot i que freturosa d’esperança, ha de ser conscient de que la fi d’aquesta crisi a tots nivells, no pot passar per un miratge, sinó pel seu compromís. I és que malgrat comptar amb un descrèdit creixent a hores d’ara, hem de tenir present que els polítics, especialment els càrrecs institucionals, són un reflex directe de la societat a la que representen. És per això que ara més que mai necessitem d’una ciutadania compromesa. La crítica sense compromís és fàcil i còmode, però ens allunya del veritable objectiu: la renovació i la construcció d’una societat més justa en la que poder conviure.

Qualsevol sistema pot acabar sent perniciós sense el control democràtic pertinent. Però aquest últim esdevé impossible sense un ciutadà que passi a ser actor. Necessitem doncs d’homes i dones coneixedors dels seus drets i deures per amb la societat. De ciutadans exigents disposats a informar-se i participar. 

La democràcia espanyola i catalana necessita a marxes forçades arribar a la majoria d’edat per garantir la seva supervivència, però no estarà en condicions de fer-ho sense una societat madura disposada a defensar els seus interessos. Sense una ciutadania sabedora de que no hi ha mecanismes simples i aïllats, (entenguis com a tal per exemple la independència de Catalunya, l’austericidi defensat per les dretes així com l’exclusió social d’aquells que suposen una càrrega per a les arques públiques), que a mode d’elixir garanteixi major benestar pel gruix de la població com acostumen a defensar els populismes triomfants en moments complicats com l’actual. I és que són molts i profunds els canvis que necessitem, on no podrem obviar el debat i decisió del model territorial, estatal i de govern del que ens volem dotar, però sense oblidar sobretot els tant o més importants models productiu, econòmic i social que estem disposats a tenir o patir. 

Als ciutadans i ciutadanes, especialment als més joves, no se’ns pot culpar de que algú altre es mengés la poma enverinada per un tercer, però serem els responsables directes en cas de no combatre, i en conseqüència d’acceptar l’acusació.