No passa un dia en el qual llegint un diari o veient un telenotícies, el
país no sembli trontollar. La crisi econòmica, el continu desmantellament de
l’Estat del Benestar, l’aparició permanent de nous casos de corrupció, així com
el progressiu desprestigi dels polítics i les institucions no deixen ningú
indiferent.
Vivim en un moment de malestar i crispació generalitzada, en el qual sota
el meu parer, és imprescindible que no perdem de vista diverses qüestions.
Per començar, cal tenir present que a Espanya existeix una profunda
acceptació del sistema democràtic per part de la ciutadania, acceptació que no
es dóna de la mateixa manera respecte cadascuna de les institucions del sistema
ni molt menys dels actors polítics.
En aquest punt considero important tenir present que la cultura política
del nostre país es caracteritza per la apatia i la baixa participació, fet que
sembla venir determinat per una transició, realitzada exclusivament “des de dalt”,
mitjançant pactes entre cúpules polítiques, que va bloquejar la participació
popular així com la inclusió a l’agenda de qüestions crucials que a dia d’avui
continuen sense ser resoltes. I això per no parlar d’una densa tradició
històrica de turbulències i discontinuïtats polítiques que ha viscut el nostre
país al llarg dels últims dos segles, la manipulació sistemàtica del vot a la
forja del sufragi universal a Espanya, els efectes polaritzadors de la intensa
mobilització política de la II República, així com la imposició de valors tals
com la despolitització, la passivitat, l’apatia i l’antipartidisme durant un
llarg règim autoritari que ens queda més proper del que a molts ens agradaria.
Tot i que el panorama sembla apuntar a que ens trobem immersos en un
carreró sense sortida, en un bucle interminable, detenint-nos a analitzar la
situació amb calma no és difícil adonar-se’n de que la única solució possible
passa per aconseguir que la ciutadania es converteixi en actor.
La desafecció dels ciutadans del país vers els polítics i la política és un
fet constatable a la societat espanyola, de la mateixa manera que ho és la
falta de compromís, participació i constància, no només en partits polítics o sindicats,
sinó en qualsevol tipus d’organització.
La conclusió és per tant molt clara: l’absència de política (entesa sempre
en termes democràtics) només beneficia a aquells que no necessiten d’ella per
incidir als assumptes socioeconòmics, a aquells que no necessiten organitzar-se
ni d’eleccions per accedir al poder; Necessitem doncs d’una ciutadania exigent
disposada a ser consultada i a participar.
Els polítics són un reflex directe de la societat a la que representen, per
això requerim d’una població intolerant davant la manca d’honestedat a tots els
nivells, davant la manca de transparència, així com davant el continu
desprestigi del règim democràtic del que ens hem dotat, que tot i ser
considerablement millorable, suposa la única possibilitat que la gent del
carrer té per incidir en les decisions que afecten al destí de la nostra
societat, i en conseqüència que afecten en part important als nostres projectes
de vida.
Som víctimes directes per tant de la desconfiança, de l’alienació, de
l’adoctrinament, de la cultura de la “picaresca”, del conformisme i de la
comoditat, però ens mentiríem al pensar que no som part del problema si ens
limitem a lamentar-nos de la situació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario