EXPULSATS DEL PARADÍS

 

A dia d’avui ningú és aliè a la complicada situació que experimenta el país. Els ciutadans miren  amb rancor als poders públics per no posar fre a la frustració de masses projectes de vida. La joventut, fruït de la seva experiència novell, sap que es troba obligadament immersa en un espiral que l’empeny a desfer el camí que amb esforç i tenacitat recorregueren els seus antecessors. 

Pares i fills prenen consciència per tant, de que als més joves els hi ha tocat ser protagonistes d’aquella maledicció que afirmava allò de que cap generació hauria de viure en pitjors condicions que la que la va precedir, i molt menys sense esperança de poder progressar.

 Així que, expulsats del Paradís en el que creixeren, i sense cap Terra Promesa a la vista, els joves catalans veuen com tan sols poden optar per la fórmula que fins el moment només coneixien de boca dels seus avis, la de “carretera i manta”, a no ser que es conformin amb sobreviure amb una vida segurament molt per sota del que en funció de les seves aptituds i formació, en d’altres temps, els hi pertocaria. 

Però aquesta crisi, a ningú se li escapa tampoc que no és simplement generacional. I és que cap franja d’edat es troba lliure de veure’s sotmesa a la incertesa, ja sigui de l’atur, del deteriorament de l’accés a la sanitat, a l’educació, o a qualsevol prestació social garantia d’estabilitat.

Observant el panorama, podríem dir que en efecte ens trobem en el perfecte brou de cultiu per a l’aparició d’herois, il·lusionistes o d’outsiders disposats a no deixar canya dreta. La població però, tot i que freturosa d’esperança, ha de ser conscient de que la fi d’aquesta crisi a tots nivells, no pot passar per un miratge, sinó pel seu compromís. I és que malgrat comptar amb un descrèdit creixent a hores d’ara, hem de tenir present que els polítics, especialment els càrrecs institucionals, són un reflex directe de la societat a la que representen. És per això que ara més que mai necessitem d’una ciutadania compromesa. La crítica sense compromís és fàcil i còmode, però ens allunya del veritable objectiu: la renovació i la construcció d’una societat més justa en la que poder conviure.

Qualsevol sistema pot acabar sent perniciós sense el control democràtic pertinent. Però aquest últim esdevé impossible sense un ciutadà que passi a ser actor. Necessitem doncs d’homes i dones coneixedors dels seus drets i deures per amb la societat. De ciutadans exigents disposats a informar-se i participar. 

La democràcia espanyola i catalana necessita a marxes forçades arribar a la majoria d’edat per garantir la seva supervivència, però no estarà en condicions de fer-ho sense una societat madura disposada a defensar els seus interessos. Sense una ciutadania sabedora de que no hi ha mecanismes simples i aïllats, (entenguis com a tal per exemple la independència de Catalunya, l’austericidi defensat per les dretes així com l’exclusió social d’aquells que suposen una càrrega per a les arques públiques), que a mode d’elixir garanteixi major benestar pel gruix de la població com acostumen a defensar els populismes triomfants en moments complicats com l’actual. I és que són molts i profunds els canvis que necessitem, on no podrem obviar el debat i decisió del model territorial, estatal i de govern del que ens volem dotar, però sense oblidar sobretot els tant o més importants models productiu, econòmic i social que estem disposats a tenir o patir. 

Als ciutadans i ciutadanes, especialment als més joves, no se’ns pot culpar de que algú altre es mengés la poma enverinada per un tercer, però serem els responsables directes en cas de no combatre, i en conseqüència d’acceptar l’acusació.