Model d’Estat i justícia social

Vivim un moment convuls on les postures progressistes es presenten desdibuixades, on la ciutadania no pot acabar de veure clar quin instrument té a l’abast per poder fer valer els seus drets, per poder incidir realment en la presa de decisions.

Davant la ineficàcia dels poders públics i l’empitjorament de la qualitat de vida de la gent del carrer, sembla ser que ha calat el discurs de la intolerància, de la por al diferent, de l’animadversió als “altres”. 

Els qui controlen el gruix dels mitjans de comunicació, és a dir els que tenen recursos econòmics per fer-ho, estan aconseguint instaurar de forma generalitzada la idea de que la solució passa forçosament per l’exclusió d’un grup per l’existència d’un altre. I tampoc és diferent en el cas d’Espanya i Catalunya on comencen a imposar-se sense complexes les tesis de separadors i separatistes.

Davant l’aparició de problemes econòmics, sembla que l’únic remei plausible sigui excloure a l’immigrant del dret a la sanitat perquè no paga impostos, dificultar l’accés de l’aturat a prestacions per a que es vegi obligat a buscar feina, impedir al jove de família treballadora l’accés a l’educació de qualitat perquè l’Administració, en moments complicats, ha de fer prevaldre l’austeritat  o per citar un últim exemple de plena actualitat sobre el que de seguida aprofundiré, separar Catalunya d’Espanya, d’una banda argumentant que l’Estat ens roba i de l’altre que els catalans no només som malgastadors sinó també insolidaris. Resumint, que la solució és que l’immigrant, l’aturat, el jove de recursos limitats, el català o el madrileny, en definitiva, “l’altre” del qual abans parlàvem, ha de ser desplaçat per tal de garantir el bé comú.

Arribats a aquest punt m’agradaria dir: Prou de manipular la ciutadania forçant la confrontació. No és un partit de futbol el que està en joc, sinó la possibilitat de que tothom tingui opció de portar a terme el seu projecte de vida. La gran causa de la problemàtica de la gent del carrer no resideix en el model d’Estat (amb això no vull dir que no sigui important) o en que no hi hagin recursos per a tothom, sinó en el model  Social que aquells que es troben en el poder estan implementant. No es pot deixar passar per alt que nacionalistes espanyols i catalans han reduït l’escenari del debat polític a la definició de fronteres, sobretot, per tal d’obviar la discussió sobre la pèrdua de drets socials que la població ve patint en els últims temps.

La societat catalana a dia d’avui necessita una alternativa creïble per la que poder lluitar i esperançar-se. Per això des de la meva humil opinió crec imprescindible l’existència d’un projecte socialista que digui alt i clar que està a favor del dret a l’autodeterminació de tots els pobles, que no està a favor de l’ independència, és a dir que no defensa la secessió de Catalunya i per últim i més important, que la seva prioritat és la de treballar per  garantir les reivindicacions socials de la ciutadania.

I és que des de la visió fraternal i de progrés definitòria de l’esquerra, del federalisme i de l’internacionalisme, no és possible oposar-se al dret a decidir de la població, així com tampoc és possible tenir com a eix vertebrador d’acció l’enaltiment de la nació, com propugna l’independentisme, quan l’objectiu que es persegueix és l’equitat entre éssers humans. 

En aquest sentint és convenient tenir present que el catalanisme polític, és a dir la defensa d’una idiosincràsia pròpia, així com d’un autogovern fort per tal d’apropar l’admistració al ciutadà, no es contraposa, vers al contrari, a l’ideari socialdemòcrata, que persegueix la igualtat d’oportunitats entre individus. Mentre que no es pot dir el mateix del nacionalisme, del tipus que sigui, que estableix a la nació com a base  del desenvolupament de la humanitat.

Per últim, i entrant en la qüestió que he dit que ha de ser prioritària, en un moment de grans dificultats per a la població on l’Estat del Benestar està sent desmantellat,  el Partit Socialista ha d’aconseguir , en coherència amb el motiu de la seva creació, convertir-se en l’abanderat de la justícia social, i ha de fer-ho no només per interès electoral propi, sinó perquè en cas contrari socialment serà imperdonable tenint en compte que ningú més tindrà capacitat i voluntat per fer-ho.

Potser alguns diuen i diran...

-->

Els socialistes d’antany treballaven per una causa que tenien molt clara, la lluita de classes. Avui dia, pràcticament ningú es defineix com a proletari, i inclús hi ha qui s’atreveix a aventurar que no hi ha diferències entre esquerres i dretes, i que l’únic veritablement tangible que tenim és una crisi financera mundial diluïda entre debats identitaris.

I és que si penséssim realment que aquesta crisi que estem patint és només deguda a la desregularització dels mercats principalment i no a l’enorme polarització i concentració de les rentes existents al nostre país, com també succeeix a Portugal, Grècia o Irlanda, potser inclús ens ho podríem arribar a creure.

De manera que tot i que ja ningú gosi parlar de diferències de classes, sembla ser que els rics del nostre país ara són més rics, i el conjunt de la majoria de la població no té suficient capacitat adquisitiva per si mateixa, per a poder reactivar l’economia.

Sota el meu parer, la solució a aquesta situació és ben fàcil de veure, però molt difícil d’aplicar, especialment si tenim en compte la gran influència que exerceix el poder econòmic a la nostra societat, ja que estaríem parlant d’un augment de la despesa pública i de la recuperació d’una veritable progressivitat fiscal. Solució, que en conseqüència només pot venir de la mà d’un govern progressista tot i que potser el camí sigui més tortuós i llarg del que ens agradaria.

Però de totes maneres l’esquerra s’ha equivocat, i ho a fet permetent que la part conservadora del ventall polític, en el nostre cas tant la dreta espanyola com la catalana, traslladés el focus central del debat d’actualitat entorn el tema Nacional, obviant tot allò que afecta directament la qualitat de vida de les classes populars tant de Catalunya com d’Espanya, excepte quan calia fer referència a la complicada situació econòmica general per mirar de desestabilitzar governs o promoure polítiques liberals.

I no és que el tema identitari sigui menyspreable, ni molt menys, però desgraciadament sembla ser que l’amor que es professa cap a un país es mesura en funció de la mida d’una bandera espanyola, una senyera o una estelada, oblidant-se dels temes socials, de les problemàtiques dels ciutadans i ciutadanes.

Així que molt probablement una bona part de la població catalana ignori que en totes les àrees com salut, educació, serveis socials, serveis domiciliaris, escoles bressol, en resum, la despesa pública que garanteix l’estat del benestar, ha crescut molt més en els anys del tripartit, encapçalat pels socialistes, que durant els set darrers anys de CIU. Però d’això com abans feia referència no se’n parla, i potser per això tenim els pronòstics que tenim.

Potser també alguns diuen i diran que segons quines lluites són anacronismes propis de nostàlgics, amb la intenció d’amagar interessos i egoismes, desvirtuant accions que comencen per portar terminologies al desús. No permetem que cap agosarat ens convenci de que ja no té sentit o de que existeix causa més honesta que la de continuar treballant per la justícia social, perquè tothom tingui l’oportunitat de ser feliç.

Nova edició de l'Escola de Formació de la JSC Vallès Occidental

Des de la Joventut Socialista del Vallès Occidental estem preparant l'escola de formació d'enguany. T'hi esperem!




Vivim en un moment complicat d’apatia i desafecció vers la política on el socialisme haurà de fer front a les urnes.

Tenint en compte aquesta conjuntura, volem comptar amb tu el cap de setmana del 6 i 7 de Novembre, a la nostra Escola de Formació de la JSC Vallès Occidental “Tretze Roses”, per a que participis i gaudeixis d’un espai que esperem sigui de debat, reflexió i convivència.


No hi pots faltar!

JSC Vallès Occidental

Trobaràs el programa de l'escola al següent link: http://www.scribd.com/doc/40313570/Escola-Tretze-Roses-2010

Qualsevol crisi genera canvi

-->

Vivim en un moment de la història en el que la devaluació de la política està a l’ordre del dia. I és que és estranya la jornada que no ve acompanyada del continu descrèdit del que els líders polítics són protagonistes, ajudats gairebé sempre pels mitjans de comunicació, així com també és estranya aquella, en la que no es parla d’algun cas de corrupció. A més, hem de sumar-hi el fet de que la situació de crisi social i econòmica, ha estat el detonant final per acabar de fomentar actituds d’apatia i passotisme entre la ciutadania.

Molts, probablement, dirien que el sistema democràtic actual ha tocat fons o això els hi agradaria i des de la ombra fomenten que s’acabi desvirtuant per complert. Però el que sí que sembla ser, o sinó hauria de ser així, és que s’ha posat de manifest que és necessari establir noves regles del joc per acabar amb la dinàmica vigent. La qual s’instaurà, per la imposició de la llei de la selva, la llei del més fort, on portant l’economia de mercat a l’extrem, acabà per convertir-se en l’únic veritable eix vertebrador de la nostra societat.

Tot i que és el moment de construir els fonaments del que hauran de ser les nostres noves pautes de convivència si volem sortir de l’espiral en la que estem submergits, per desgràcia ara, també són necessàries algunes mesures, probablement eventuals, que com a socialistes de vegades ens costen digerir i que calen ser molt bé explicades, a fi de no abocar a l’abisme el nostre Estat del benestar. Mesures, que no han de tenir en conseqüència altre finalitat que la perpetuació de la cobertura social sigui possible.

Probablement d’altra banda, el conjunt de components que conformen la situació actual, han fet que molts ens replantegem fins hi tot, l’essència del model de societat que volem, recurrent a aquella famosa pregunta “D’on venim i a on volem anar?”. I és que diuen que qualsevol crisi genera canvi, així que què millor forma d’afrontar-la que plantejant-la com a una nova oportunitat de millora, rebutjant doncs, tot allò que fomenta la injustícia social. Els joves socialistes no desistim en la idea de construir un marc de societat en el que tothom pugui sentir-se agust, on els principis de solidaritat, justícia i tolerància siguin actius en la convivència. Un model federal i plural on l’administració sigui el més propera possible al ciutadà, com defensa i promou el nostre Estatut. Un model basat en l’home i la dona, en les seves necessitats i aspiracions. Crec també en la necessitat d’establir un pacte social on es fomentin actituds que dignifiquin i tornin a donar sentit a l’exercici polític, posicionant-lo com a via indispensable per respondre a les demandes de la ciutadania i per tant, pel bon funcionament de la nostra societat.

És per això que és necessària la implicació explícita del jovent, ja que si creiem realment que s’han de portar a terme canvis estructurals de forma progressiva, però constant, la societat s’haurà de valer de ments despertes, de joves crítics i amb ganes de canviar el món.

Manifest de la JSC Vallès Occidental per a la commemoració de la Segona República Espanyola

-->

Des de la Joventut Socialista del Vallès Occidental, volem aprofitar avui 14 d’Abril, 79è aniversari de la proclamació de la II República Espanyola, per recordar i reivindicar els valors republicans, especialment en moments com els que estem vivint, on la desafecció i el passotisme sacsegen la nostra societat. 

I és que creiem, que no podem permetre’ns obviar, ni oblidar, que una llarga dictadura de 40 anys, s’encarregà d’enfosquir el període de la nostre història, que probablement, ha tingut més intenció de protegir els drets i llibertats individuals i socials dels ciutadans, de forma articulada.

Va ser amb l’aprovació de la Constitució de 1931, quan s’incorporaren i reafirmaren com a elements essencials de l’ordenament jurídic estatal, el principi d’igualtat dels espanyols enfront la llei, el sufragi universal, també femení, o el principi de la laïcitat, advocant per l’eliminació de la religió de la vida política. També, s’aprovà en aquesta Carta Magna, el principi d’elecció i mobilitat de tots els càrrecs públics, inclòs el Cap de L’Estat i es reconegué el matrimoni civil i el divorci. Però sobretot, de la mà de la Segona República, vingué la ratificació de la residència del poder de fer lleis al mateix poble, a través d’un òrgan unicameral que va rebre el nom de Corts o Congrés dels Diputats, on aquests, eren nomenats en Eleccions Generals per tots els ciutadans i ciutadanes. D’aquesta manera va ser com per fi, vam puguer parlar de la població espanyola, com a lliure i sobirana.

Els joves socialistes també volem aprofitar la ben entesa d’aquesta celebració, per condemnar el cop d’Estat Feixista que privà als espanyols d’escollir el seu esdevenir, així com tampoc volem deixar de manifestar el nostre desacord amb les últimes actuacions del poder judicial que està impedint que es duguin a terme les investigacions oportunes sobre els genocidis comesos i fins el moment impunes, pel bàndol insurgent que sortí victoriós de la Guerra Civil espanyola.

D’altre banda, tampoc volem perdre l’oportunitat, de reivindicar el nostre model d’Estat, en la que tots i totes puguem conviure en igualtat d’oportunitats. Model, curiosament proper al que un dia el poble va decidir, tot just abans de ser privat de les seves llibertats. Model, que no és altre que el d’una República Federal. 

Vallès Occidental, 14 d’Abril del 2010