Vivim un moment convuls on les postures progressistes es presenten
desdibuixades, on la ciutadania no pot acabar de veure clar quin instrument té
a l’abast per poder fer valer els seus drets, per poder incidir realment en la
presa de decisions.
Davant la ineficàcia dels poders públics i l’empitjorament de la qualitat
de vida de la gent del carrer, sembla ser que ha calat el discurs de la intolerància,
de la por al diferent, de l’animadversió als “altres”.
Els qui controlen el gruix dels mitjans de comunicació, és a dir els que
tenen recursos econòmics per fer-ho, estan aconseguint instaurar de forma
generalitzada la idea de que la solució passa forçosament per l’exclusió d’un grup
per l’existència d’un altre. I tampoc és diferent en el cas d’Espanya i
Catalunya on comencen a imposar-se sense complexes les tesis de separadors i
separatistes.
Davant l’aparició de problemes econòmics, sembla que l’únic remei plausible
sigui excloure a l’immigrant del dret a la sanitat perquè no paga impostos,
dificultar l’accés de l’aturat a prestacions per a que es vegi obligat a buscar
feina, impedir al jove de família treballadora l’accés a l’educació de qualitat
perquè l’Administració, en moments complicats, ha de fer prevaldre l’austeritat
o per citar un últim exemple de plena
actualitat sobre el que de seguida aprofundiré, separar Catalunya d’Espanya,
d’una banda argumentant que l’Estat ens roba i de l’altre que els catalans no
només som malgastadors sinó també insolidaris. Resumint, que la solució és que
l’immigrant, l’aturat, el jove de recursos limitats, el català o el madrileny,
en definitiva, “l’altre” del qual abans parlàvem, ha de ser desplaçat per tal
de garantir el bé comú.
Arribats a aquest punt m’agradaria dir: Prou de manipular la ciutadania
forçant la confrontació. No és un partit de futbol el que està en joc, sinó la
possibilitat de que tothom tingui opció de portar a terme el seu projecte de
vida. La gran causa de la problemàtica de la gent del carrer no resideix en el
model d’Estat (amb això no vull dir que no sigui important) o en que no hi
hagin recursos per a tothom, sinó en el model
Social que aquells que es troben en el poder estan implementant. No es
pot deixar passar per alt que nacionalistes espanyols i catalans han reduït
l’escenari del debat polític a la definició de fronteres, sobretot, per tal
d’obviar la discussió sobre la pèrdua de drets socials que la població ve
patint en els últims temps.
La societat catalana a dia d’avui necessita una alternativa creïble per la
que poder lluitar i esperançar-se. Per això des de la meva humil opinió crec
imprescindible l’existència d’un projecte socialista que digui alt i clar que
està a favor del dret a l’autodeterminació de tots els pobles, que no està a
favor de l’ independència, és a dir que no defensa la secessió de Catalunya i
per últim i més important, que la seva prioritat és la de treballar per garantir les reivindicacions socials de la
ciutadania.
I és que des de la visió fraternal i de progrés definitòria de l’esquerra, del
federalisme i de l’internacionalisme, no és possible oposar-se al dret a
decidir de la població, així com tampoc és possible tenir com a eix vertebrador
d’acció l’enaltiment de la nació, com propugna l’independentisme, quan l’objectiu
que es persegueix és l’equitat entre éssers humans.
En aquest sentint és convenient tenir present que el catalanisme polític,
és a dir la defensa d’una idiosincràsia pròpia, així com d’un autogovern fort per
tal d’apropar l’admistració al ciutadà, no es contraposa, vers al contrari, a
l’ideari socialdemòcrata, que persegueix la igualtat d’oportunitats entre
individus. Mentre que no es pot dir el mateix del nacionalisme, del tipus que
sigui, que estableix a la nació com a base
del desenvolupament de la humanitat.
Per últim, i entrant en la qüestió que he dit que ha de ser prioritària, en
un moment de grans dificultats per a la població on l’Estat del Benestar està
sent desmantellat, el Partit Socialista
ha d’aconseguir , en coherència amb el motiu de la seva creació, convertir-se
en l’abanderat de la justícia social, i ha de fer-ho no només per interès
electoral propi, sinó perquè en cas contrari socialment serà imperdonable
tenint en compte que ningú més tindrà capacitat i voluntat per fer-ho.